ELS NENS DEL DR. RIBAS, diari ARA 31.3.13

dr ribas

ELS NENS DEL DR. RIBAS

Article publicat per GENÍS SINCA al diari ARA, 31/03/13

La tasca assistencial del doctor Carles Ribas als suburbis de la Barcelona de meitat del segle XX va suposar un salvavides per a milers de nens, ara adults, que encara avui recorden la figura singular del pediatre que de dia tenia consulta a Barcelona i de nit ‘baixava’ a les barraques de Montjuïc en 45 anys de dedicació desinteressada. GENÍS SINCA | Actualitzada el 31/03/2013 00:00

Discurs que va pronunciar el metge a les autoritats amb motiu de la inauguració del centre, el 1961 | ARXIU FAMÍLIA RIBAS

Al capvespre els barraquistes instal·lats a la falda de Montjuïc veien  arribar en cotxe el Dr. Ribas, i sovint també apedregaven el vehicle. Es tractava d’un jove pediatre barceloní de renom, amb consulta a Balmes-València, que de dia visitava sobretot nens de cognoms il·lustres, com Ferrer-Salat i Reventós, i al vespre, impulsat per una estranya força, abnegada i solitària, es calçava les katiuskes i s’endinsava en el suburbi enfangat que les onades immigratòries, els anomenats murcianos, havien format a la Zona Franca, quan la Marina de Sants encara no havia estat rebatejada. Des de les barraques més desgraciades de Can Tunis fins al Polvorí, i per més pedres que volessin sobre el cotxe, Ribas no s’arronsava en la tasca d’assistència que s’havia assignat. Durant quaranta-cinc anys continuats (1939-1984), sempre de manera gratuïta o simplement per la voluntat, gràcies a ell milers de nens per primer cop van tenir metge. Avui fa cent anys del seu naixement.

El Dr. Ribas havia començat a visitar el Far West de Montjuïc el 26 de juliol del 1939, amb tan sols vint-i-sis anys, quan després de la victòria franquista s’adonà que la posada en pràctica del catolicisme del dictador no responia a la idea eminentment social i d’entrega que ell sentia en la seva més profunda religiositat. Encara menys com a metge. El nacionalcatolicisme no lligava ni amb cola amb la manera que ell tenia d’entendre la professió, d’ajuda als que realment ho necessitaven. Creient fervorós, congregant marià i membre de l’Adoració Nocturna, Ribas era un catòlic practicant que entenia la fe, el cristianisme i l’ofici mèdic, tot en el mateix paquet, com una donació personal absoluta. Va començar llogant una habitació a un veí del barri del Port i, quan tancava la consulta diürna dels rics, per les nits assistia els barraquistes. Va tractar-se d’un rebuig actiu en tota regla, va ser un Robin Hood modern i des de dintre el sistema (no és estrany que li tiressin pedres), que va donar fruits valuosíssims.

El pare de l’escriptor Francesc Candel (Els altres catalans, 1964) va deixar que el Dr. Ribas ampliés la tasca i pogués visitar entaforat en una habitació de la parròquia del Port, on els Candel vivien. Ribas s’hi va trobar com peix a l’aigua. La seva missió sanitària va esclatar, va arribar fins a extrems insospitats. No tenia horaris. Mai va saber què eren les vacances ni el descans. Però, sobretot, aprofitava els contactes d’alt estànding de la consulta privada. Desenes de pacients seus de Can Tunis sovint trobaven que a dintre el sobre de la recepta, el doctor hi havia posat diners. El Dr. Ribas vivia amb la seva dona al carrer València amb Pau Claris. No van tenir fills, fet que propicià la dedicació completa a la dèria assistencial del pediatre i, en concret, a la realització del popular Dispensari Parroquial de Nostra Senyora del Port (1961). El pediatre havia aprofitat el ressò momentani de Donde la ciudad cambia su nombre de Candel (1958) per cridar l’atenció de la societat civil catalana sobre el desastre humanitari que s’estava produint als barris barraquistes de Can Clos, la Zona Franca i els voltants desemparats de Montjuïc. Aconseguí que l’hereu de Can Reventós, el dels vins, juntament amb el seu amic el doctor Nadal, fessin una donació important per començar les obres del dispensari. Un milió de pessetes. Ribas va encarregar el projecte al seu cosí, el prestigiós arquitecte Manuel Ribas Piera, traspassat fa pocs dies. El pare del Dr. Ribas ja era metge a Barcelona, especialitzat en tuberculosi. Ribas també tenia un germà ginecòleg, i un altre que era farmacèutic. De fet, els tentacles familiars de la seva excel·lència s’estenen al llarg de la genealogia del cognom: Dr. Ribas Mundó, el cineasta Antoni Ribas i
l’escriptor Enric Gomà.

Els detractors o crítics afirmen que el pediatre va confondre les obligacions mèdiques amb la caritat. Però el cas és que es va tractar d’una tasca sanitària sense precedents. Als anys quaranta no hi havia ministeri de Sanitat. De fet, la Seguretat Social tampoc existia. Ribas va ser-ne precursor. Anava i venia constantment de Madrid per aconseguir medicaments, habitatges, favors, el que fos. El seu dispensari era sovint l’única solució. Aviat el centre no va donar a l’abast i llavors va aconseguir ajut gratuït de col·legues igualment sensibilitzats amb la causa: metges, farmacèutics, infermeres. Amb el temps, a més d’una problemàtica llar d’infants, també hi va muntar una assessoria jurídica amb assistent socials. A través del dispensari, que acabà assistint pacients de tota la Zona Franca, Ribas havia arribat a confegir un cens de seixanta mil persones que anteriorment mai havien tingut cap documentació. Un miracle d’esforç humà i voluntat de superació a través d’una xarxa associativa que aglutinava capellans obreristes mítics (mossèn Jaume Cuspinera) veïns il·lustres (Elies Ortiz) mestres d’escola exemplars (Pepita Casanellas) i escriptors com Candel.

La mort visitava les barraques amb assiduïtat. La mortalitat infantil era alta. Els problemes de salut a Can Tunis augmentaven de manera progressiva i alarmant: la silicosi i la tuberculosi eren a l’ordre del dia. Ribas regalava els medicaments que receptava, juntament amb els diners que podia donar. Recomanava l’aigua de Vichy com a curativa i sempre portava aspirines a la butxaca, que obtenia de mostres gratuïtes de la casa Bayer. Pel sol fet de dir “doctor Ribas”, sovint encara hi ha gent que s’emociona rememorant les conegudes visites de matinada. Al marge del dispensari, va seguir fent-ne de trenta a quaranta cada nit. La tònica era la següent. A l’estiu duia una petita nevera amb gel al maleter del cotxe, per tal que no se li desfessin les xocolatines. Si plovia, els pantalons doblegats sobre les katiuskes.
Visitava i conversava. Què tal, doctor, com va tot? Malament, filla meva: hi ha epidèmia de salut…, feia broma. Què li dec?, al final de la visita. La xifra era irrisòria quan el client volia pagar. Gràcies per la caritat, contestava, fluixet. Si podia, trucava a la seva dona. Dos monosíl·labs per les novetats eren suficients. Eren molts anys de fer mateix. Els nens mai es feien grans, no hi havia edat per deixar-los de visitar; feia conya dient que tenia com a pacients nens de noranta anys. Nens que, amb tota probabilitat, encara avui podran reconèixer el Dr. Ribas en el centenari del seu naixement, el singular personatge que apareixia de matinada per donar-los una aspirina o un tros de xocolata.

Quan l’any 1989 la Seguretat Social va proposar muntar el CAP al seu dispensari, se’l va batejar CAP Doctor Carles Ribas i Magri, en homenatge a l’home que s’havia anticipat al sistema, al precursor, en definitiva, de la Seguretat Social quan simplement no n’hi havia.