J. B. Cendrós, un cavaller de llinatge vallenc, per Rosa Maria Martínez Ascaso | elvallenc.cat

Mentre llegia El cavaller Floïd. Biografia de Joan B. Cendrós, de Genís Sinca, em demanava el perquè de la fascinació que exerceix la seva lectura. I vaig arribar a la conclusió que encara que en el seu atractiu incideixen diversos factors, són només dos els que dominen i arrosseguen tots els altres. El primer, el seu tema: la vida d’un personatge insòlit i força desconegut, malgrat que va actuar de forma pública i desinteressada com a mecenes per canviar el panorama cultural a Catalunya, a base de promocionar el català. I amb el mèrit afegit que ho va iniciar en temps franquistes. D’una banda un empresari d’èxit, de molt d’èxit, i de l’altra gran protector de la cultura catalana, predicant amb l’exemple. Quan viatjava, sempre deia “jo no soc espanyol, soc català”, i fins a tal punt s’hi implicava que va exercir de mecenes múltiple i de filantrop desinteressat en els projectes més dispars. El català va ser per a ell un objectiu primordial a protegir i segons el seu biògraf “va convertir la supervivència cultural de la llengua en l’obsessió de la seva vida”.

També ens diu que era un home d’una gran empenta i que “tenia la benedicció d’una enorme energia. La seva benzina era la cultura”. I la defensava a ultrança, donant-hi molts diners, i amb l’actitud bel·ligerant d’un autèntic cavaller medieval, brandant la bandera catalana contra un règim dictatorial. Ho confirma, entre moltes altres accions combatives, l’espectacular enfrontament amb Manuel Fraga que narra el llibre. Diu en Sinca que “aquesta és la història d’un gran provocador”. I és que Cendrós gaudia desafiant, com quan reconeixia: “Ara he fet emprenyar els de Madrid. Els hi he enviat una carta en català.”

El segon factor que motiva que El cavaller Floïd creï addicció du el segell del seu autor, en Genís Sinca, premi Josep Pla 2013 per la novel·la Una família exemplar, de caire satíric, però amb un estil proustià. A més Sinca és un biògraf apassionat i apassionant. De cultura torrencial, demostra la seva habilitat descriptiva en aquest llibre, però també en la resta de semblances que ha publicat o que fa actualment per la ràdio i la televisió, en que, des del seu gran angular, empra una meticulositat encuriosidament detallista. Analista magistral, va a l’arrel dels biografiats, fent de psicòleg intrèpid i fins i tot de psiquiatre postfreudià amb una sensibilitat lúcidament irònica. El resultat es veu en la coordinació del material escrit que ha anat trobant als arxius de la família Cendrós amb el tresor oral de les converses amb la vídua i les filles del propietari del Floïd i amb molts personatges que l’havien conegut professionalment o privadament. Però molt especialment ho veiem en la forma viva i àgilment efervescent de narrar els fets. Segons ell, “als països del nord d’Europa el Floïd triomfava més que la xocolata” o “els clients quedaven desinfectats (per l’Haugrol) i contents”. O “en Cendrós, que era impacient de mena, estava acostumat a solucionar-ho tot en mitja hora… la norma de la casa era anar de cara a barraca”.

Tots els comentaris ens situen en un lloc privilegiat per conèixer a fons un personatge de talla gegantina i uns episodis històrics que abasten gran part del segle XX. És la radiografia de tots els Cendrós que habitaven el cavaller Floïd, un còctel d’aromes, sabors, evocacions i visions en diferents escenaris. I un d’ells és Valls. Perquè els pares de Joan B. Cendrós (Joan Baptista Cendrós i Rovira i Francisca Carbonell i Cucurull) eren vallencs. De fet, Cendrós i Rovira, lo Batiste, el pare del biografiat, era un barber de Valls que havia anat a Barcelona amb el seu cunyat, Lluís Carbonell, per continuar fent de barbers. Aquest episodi vallenc està narrat al llibre amb les moltes dades que va proporcionar a l’autor l’Anton Bonastre i Carbonell, cosí de J. B. Cendrós i resident actualment a Valls. Aquesta part de l’obra és deliciosa, especialment per als vallencs, amb un recorregut pels carrers de la vila força cinematogràfic, i on explica històries familiars, del poble i dels seus habitants. Entre aquestes explica la relació que tenia J. B. Cendrós amb Valls, on cada any anava per la calçotada a la masia familiar de l’Hort de la Figuera.

I és que l’origen del Floïd, l’aftershave triomfador, també té arrels vallenques. Es veu que a la barberia de lo Batiste hi anaven a tallar-se els cabells els pares escolapis. I quan el pare d’en J. B. Cendrós i el seu cunyat van marxar a Barcelona, un d’aquests clergues els va regalar una ampolleta amb una fórmula medicinal que curava cremades, èczemes, acne i petites ferides. Ells la van perfeccionar i patentar sota el nom d’Haugrol, fundant l’empresa Haugron Cientifical SA. I va tenir tant d’èxit que se’ls va acudir crear un altre producte, el Floïd, una loció per a després de l’afaitat que de seguida va tenir gran acceptació i que el seu fill, J. B. Cendrós —“el cavaller Floïd”—, va vendre i estendre amb molt d’èxit arreu del món.

Però a banda dels negocis, en la preocupació intel·lectual del cavaller Floïd s’unien dos leitmotiv: l’amor als llibres i la protecció del català. Amb el seu mecenatge va recuperar i es va fer càrrec d’Edicions Proa i de l’editorial Aymà. També va crear el Premi Carles Riba de poesia, el Sant Jordi de novel·la (1959) i es va implicar en la Nova Cançó. I amb quatre empresaris més va fundar Òmnium Cultural l’any 1960, va finançar l’Institut d’Estudis Catalans i va tenir part en la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, en el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i en Banca Catalana, entre altres iniciatives.

I amb caire irònic, no vull deixar de remarcar que en J. B. Cendrós tenia dots profètiques, quan denuncia en una carta un fet que justament ara patim tots els catalans, la judicialització de la política. Diu en Cendrós, referint-se als “anys d’ignomínia” (sic) franquistes: “La llei, la juridicitat, només servia per als que manaven.”

En conclusió, aquest és un llibre d’un pes real (pel seu volum) i d’un pes metafòric, perquè la substància estructural té una gran càrrega literària i històrica. Amb el gruix rellevant d’anècdotes inèdites de personatges tan coneguts com l’abat Escarré, Josep Tarradellas, Federico García Lorca, Salvador Espriu, Josep Pla, Joan Oliver (Pere Quart), Henry Miller, Joan Miró, Josep Carner, Manuel de Pedrolo i un llarguíssim etcètera.