Jo

Genís Sinca al seu despatx de casa

Una vida intensa i polifacètica.

Genís Sinca Algué (Manresa, 1970), llicenciat en Ciències de la Informació a la UAB, es va forjar en l’ofici d’escriure a través de diverses feines i activitats, sobretot com a periodista freelance en llargues experiències autodidactes a l’estranger, al Diari d’Andorra, i també com a corresponsal a Itàlia pel diari Avui i COMRàdio. Fins aquí, el que seria el seu CV oficial. Però per entendre bé la figura del Genís, cal fer esment de la seva vessant més polifacètica: Genís Sinca s’ha dedicat a feines ben diverses i dispars: de jove es va guanyar la vida (amb cert èxit) com a model publicitari, ha fet de venedor d’apartaments i cases d’estiueig a la platja (Altafulla), amb èxit més discutible, i ha estat professor d’italià i d’anglès, en la seva dèria constant per difondre i gaudir de la riquesa de la cultura europea i la diversitat integradora i crucial que la caracteritza.

Després d’aquests inicis, Genís ha estat crític literari, i també articulista i reporter en diaris com Avui, La Vanguardia i El País. Ha buscat catalans pel món per l’Afers Exteriors de Miquel Calzada (Mikimoto). A la vegada, ha treballat per diverses agències de publicitat i màrqueting, com a executiu de comptes, fins que ho va anar deixant tot per dedicar-se única i exclusivament al periodisme d’investigació, el camí fonamental que l’acabarà convertint en novel·lista; una mena de destí natural al qual se sent cridat -l’escriptura de llarg alè, que se’n diu-, i el?vertader objectiu de Sinca durant aquests anys d’anar amunt i avall.

Especialitzat en tècniques narratives del Nou Periodisme anglosaxó, emmirallat en l’exemple i estil satíric, afuat i mordaç de Tom Wolfe i Tom Sharpe, així com en la narrativa torrencial, poètica i atuïdora de William Faulkner, o la riquesa vitalista i popular de Charles Dickens, Dostoievski i Balzac, per començar, Sinca ha publicat en forma de llibre un seguit?de biografies inèdites de grans personatges catalans del món de la medicina, la cultura i la política catalana. L’autor està convençut que la cultura del seu país està mancada encara d’una obra biogràfica més o menys completa que revisi la història a través dels seus personatges més preeminents i destacats (Trueta, Dexeus, Cendrós, Esteve…). De la mateixa manera, després de dues dècades trencant-se les banyes a les trinxeres del periodisme, dedicat a la investigació amb biografies inèdites com “La Providència es diu Paco” (vida del novel·lista Paco Candel), o “L’últim republicà” (biografia no autoritzada d’Heribert Barrera), les seves conviccions literàries el porten en aquests moments a realitzar el salt cap a la narrativa; o sigui, dedicar-se específicament a la ficció; en concret, a la novel.la . No com un caprici passatger, sinó com un graó més, del tot necessari i vital, en el seu compromís amb la professió, amb l’ofici d’escriure i el que (creu) pot oferir al món que l’envolta. Encara més, exercir de novel·lista com a punt d’inici al començament de la seva obra de maduresa, després de dues dècades de periodisme pur i dur, no tan sols per afrontar nous reptes creatius i tractar d’abocar en la novel·lística noves formes d’expressió literària, sinó utilitzar la novel.la com a eina d’ús necessària, fins i tot de combat, gairebé com a antídot, per tractar d’oferir punts de vista esperançadors, útils i projectius davant del desencís i tristor que aclapara a la persona i ensopeix a la societat en el moment actual, no tan sols la catalana, sinó l’europea en general.